el diari de l'educació: "Les escoles rurals: mites, avantatges i reptes" Part 2

Hora d’educació física a l’escola rural de Rellinars. /ENRIC CATALÀ


Pau Rodríguez
 
Sí, l'escola rural gaudeix d'avantatges com les ràtios reduïdes i la familiaritat de l'ambient, però no, això no vol dir que adoptin models educatius renovadors. Analitzem avantatges i mites d'aquests centres.

En l’imaginari col·lectiu observem les escoles rurals com un espai de major llibertat per als infants, on els grups reduïts i la major proximitat amb els mestres permet un aprenentatge més actiu, protagonitzat per uns alumnes harmònicament barrejats per edats i amb un contacte permament amb la natura. “Sovint aquesta és una falsa realitat, perquè moltes escoles rurals segueixen apostant per una metodologia tradicional”, apunta en contra del que podria semblar Roser Boix, professora de la UB especialitzada en el tema. Sí, l’escola rural gaudeix d’avantatges com les ràtios reduïdes i la familiaritat de l’ambient, però no, això no vol dir que adoptin sempre models educatius renovadors.

És un mite que ens hem de plantejar seriosament”, constata Boix, que tot i així reconeix que l’escola rural catalana és molt més avançada quant a metodologies educatives participatives que no pas l’espanyola o la d’altres països, com Portugal, Xile, Urugai o fins i tot França. Segons explica Boix -que ha participat en una recerca internacional sobre escoles rurals- el fet que Catalunya vagi un pas per davant es deu en bona part a que l’Administració ha apostat per aquests centres educatius des de fa dècades, amb la creació dels ZER l’any 1988.

Però això no es suficient, constata Xavi Geis, director de l’escola rural de Rellinars, un poble d’uns 800 habitants al Vallès Occidental. El centre compta amb 87 alumnes actualment i els grups són multinivell -és a dir, que barregen edats-, però en algunes classes arriben fins a 24 alumnes. “No es tracta només de ser pocs, per exemple, sinó de que el centre, els docents, fem una aposta clara per un projecte pedagògic que ens creiem”, apunta.

Com ja s’explicava en l’anterior reportatge, l’escola de Rellinars intenta que l’aprenentatge dels nens i nenes sigui més vivencial, i que siguin ells mateixos els qui, a partir dels seus interessos i necessitats, vagin adquirin coneixements i habilitats amb la orientació dels seus mestres.

És precisament per la diversitat de models que s’apliquen a les escoles rurals que la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica ha organitzat unes jornades el proper cap de setmana a la localitat de Verdú, per compartir i debatre sobre el treball a l’aula en aquests centres. “Estem immersos en una realitat distinta però unificadora a ulls de la societat”, apunten, de manera que aposten per “compartir allò que passa dins les escoles i aules” per créixer com a mestres i com a centres, perquè tots dos poden aprendre, diuen en la convocatòria.


“Puc enviar-me whatsapps amb les famílies”

L’escola de Borredà, poble del berguedà d’uns 600 habitants, es considera “una petita gran família”, segons explica la seva directora, Assumpta Duran. Malgrat la diversitat que presenta el mapa de les 337 escoles rurals catalanes, hi ha un element que pràcticament totes comparteixen: la proximitat. Amb les famílies i amb el poble. I això, segons Duran, és un clar avantatge respecte de molts centres unitaris -el nom que es dóna a les escoles de ciutat-. Ser una petita gran família, en paraules de Duran, permet “enviar-nos whatsapps amb les famílies per resoldre petits problemes”. Aquest és l’exemple més cridaner, però és evident que ajuda a conèixer millor la situació dels alumnes. “Si la seva mare està embarassada, si els pares han perdut la feina, o s’han divorciat… tot això ho sabem amb més facilitat”, explica Duran.

Un altre dels avantatges d’aquest tamany són els recursos. Al ZER que comparteixen Borredà i Vilada -és a dir, dues escoles- compten en total amb 30 alumnes i 6 mestres, una ràtio de llarg inferior a la de la majoria de centres. “Sempre hem estat ben dotats, i hem patit menys les retallades, és cert”, valora Duran, però a la vegada explica que si es vol apostar per l’escola rural s’han d’assumir aquests recursos de personal, encara que en algunes etapes hi hagi un mestre per a molt pocs nens.

Però no tot és positiu amb el tamany reduït. Geis, director de Rellinars, posa un exemple, per demostrar que l’escola rural també pot tenir els seus inconvenients. “Tenim una plantilla de 9 mestres; doncs bé, imagina’t que dos d’ells s’enfaden… No tenen l’opció de canviar de cicle, o sigui que s’hauran de veure les cares i gestionar-ho”, explica.

Tenir pocs alumnes també obliga a barrejar edats, potser un dels trets més característics de l’escola rural, i tot i que alguns centres unitaris s’ho estan començant a plantejar -en algunes hores-, a la rural aquesta mescla és més natural. “És una riquesa”, opina Duran, i posa un exemple que resumeix l’avantatge que suposa aquest fet. “Posem que estem treballant com fer una cooperativa, i a l’hora de fer comptes l’alumne més gran és l’únic que sap calcular amb decimals: doncs és ell qui ho explica als més petits. Això fa que els petits aprenguin de decimals d’una persona amb qui tenen complicitat; a la vegada que gran, que ho està explicant, ho interioritza encara més”, resumeix.
Reptes: formació i regulació

Tenint en compte que el model d’escoles rurals catalanes és dels més avançats, segons les investigacions realitzades per Roser Boix, costa acceptar que encara hi pugui haver marge per a la millora. Però n’hi ha. Ho demostra el fet que se celebrin jornades com la de la setmana que ve -en què es debatrà el treball a l’aula-, però també hi ha altres aspectes. “Un d’ells és la formació. Des de la facultat i també en la formació continuada s’ha de fer entendre el valor del treball multinivells”, explica Boix, i continua: “Sovint a la universitat no estem formant els futurs mestres tenint en compte que hi ha escoles no urbanes, amb totes les seves característiques i contextos”.

Per la seva banda, Duran ressalta un altra necessitat de les escoles rurals: adaptar les regulacions a les particularitats d’aquests centres. Més enllà de si els centres rurals estan reconeguts en la normativa, Duran parla de les lleis i decrets desplegats per al conjunt del sistema escolar, que sovint no és adaptable en entorns com el d’una escola rural. “Penso en el decret de plantilles, per exemple”, explica, “ens fan entrar en la roda general de totes les escoles però a vegades la mateixa normativa no ens serveix”, sentencia.

Enllaç a la notícia:

 

Posterior
« Prev Post
Anterior
Next Post »